Aprofito l'oportunitat per deixar aquí unes de les poesies que crec que reflecteixen molt bé situacions, que possiblement ens poden arribar a semblar que van dedicades algunes etapes de la vida. Depenent de la persona, les haurà viscudes o no.
En aquesta entrada al Blog, m'agradaria viatjar des dels nostres primers dies d'infants fins als últims dies de la nostra vida.
QUANT SOM INFANTS....
LA VIDA
una aventura
que acaba de començar
Mare, fes les maletes
ajuda’m, mare
que no voldria fer tard
Corre, no t’entretingues
afanya’t, pare
que el tren passa i se’n va
El trenet de la vida
no fa parada
Hauré d’agafar-lo al vol
Per al seu llarg viatge
a ningú espera
El trenet no té retorn
Mare, tinc molta pressa
No estigues trista
sempre seré el teu tresor
(Eva Dénia)
A L'ADOLÈSCÈNCIA.... ( UN MÓN REVEL)
GERMANA ANORÈXIA
Sobre potetes d’au va l’Anorèxia
i duu en la sang la fosca voluntat
de dissipació: desaparéixer,
fulgir en l’abandó, l’estel fugaç.
I així, a la minva, prear-se, estimar-se.
Fulgir, desaparéixer com els àngels,
com llum, com vol de fada, com el pol•len
davant els ulls atònits de la Vaca
—el tòtem vigorós de l’abundància—
que es meravella i mai no ho comprendrà.
«Però digues, estimada, els teus noms.»
«Els meus noms són:
canell, genoll,
estern, clavícula,
ròtula, fèmur,
vèrtebra, tíbia,
húmer, calcani,
còccix i cúbit,
maxil•lar, pòmul,
isqui, ili i radi.»
«Així, llebrer bidimensional,
així et lluu l’os emergint a besllums
així, cap d’iceberg, entranya gèlida
així, blancor groguenca i bonyeguda.
Fins fer-se seda s’estova la pell.
Del teu somriure esquerdat, calavera,
alguna fibra es trenca en la ganyota.
Reina de nucs i articulacions.
Acordió de carn malmesa. Esput.
La lenta eruga de la malaltia
articulada sobre l’encisam
regira els seus segments ressecs i verds.
Flauta lilosa del fos esquelet,
lied per a violí, passada d’arc
sobre les cordes, cadència, llàgrima;
fagot llarguíssim filtra l’alegria
i la victòria de vint grams menys:
plores felicitat a la balança:
Perquè així et mostres:
insectívora, agònica
pregramítica, afònica
tarantúlica, aràcnida
barbitúrica, tàntrica
pergamínica, tètrica
serafínica, mètrica
dramàtica, plutònica
antàrtica, octopòdica
maniàtica
programàtica
postromàntica
quiromàntica
quiromàntica
calavèrica
catalèptica
iogurtèrica
epilèptica
cadavèrica
malencònica
espasmòdica
halitòsica
fractalfílica
policlínica
paroxística,
catalèptica
iogurtèrica
epilèptica
cadavèrica
malencònica
espasmòdica
halitòsica
fractalfílica
policlínica
paroxística,
així te’m mostres,
aranya blanca d’escàs moviment
que teixeixes la tova teranyina
on seràs tu mateixa perla i mort.»
ADULTS.... JA COMENÇEN A TENIR UN RESPOSABILITAT....
L'ACROBATA
Li cal trobar un espai, la cambra pròpia,
amb desordre de llibres i papers
i els esborranys perduts per les ciutats.
Al fil de mitja vida, necessita
aprendre l'equilibri de l'acròbata:
el cos tensat a frec del precipici,
transeünt de tenebres cada volta
que es llença dins del buit, per enllaçar
un braç que, sap, l'espera a l'altre extrem.
VELLESA.... EL PRINCIPI DEL FINAL.....
EM DECLARO VENÇUT
els malviuré somort. Cada matí
esfullaré una rosa –la mateixa–
i amb tinta evanescent escriuré un vers
decadent i enyorós a cada pètal.
Us llego la meva ombra en testament:
és el que tinc més perdurable i sòlid,
i els quatre pams de món sense neguit
que invento cada dia amb la mirada.
Quan em mori caveu un clot profund
i enterreu-me dempeus cara a migdia,
que el sol, quan surt, m’encengui el fons dels ulls.
Així la gent que em vegi exclamarà:
—Mireu un mort amb la mirada viva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada