El nét mira i remira el roure mort.
¿Potser l'esglai li fereix la tendresa
de tants records impunes,
o és potser un bri de vida que amb recança
es mor?
- Sols resta l'antigor
per fer de testimoni de descàrrec,
l'avial testament d'ombres volgudes.
I la destral desfà versos i fulles
amb ràbia urgent. I s'ha badat la tarda
amb els crits d'una feble saba amarga
que ara plora i traspua.
- I tots moriran
sota de l'heura mansa, quan la soca
xucli l'arrel. I en el lapse d'espais
que configuren ordre i contraordre,
el roure mor, pensiu, dempeus.
Mentre un bri de temps passa: aquella era l'arrel
de la vida indultada.
 |
| Joan Vinyoli |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada