Teseu i el Minotaure
Fa molt de temps, els diferents pobles de
Grècia tenien per costum reunir els joves i fer-los competir en exercicis de
curses a peu, llançament del disc, lluita i altres esports.
El més cèlebre d'aquests concursos esportius es desenvolupava a Olímpia, cada
quatre anys, i els nostres jocs olímpics moderns continuen aquesta tradició. El
vencedor era respectat i honorat per tothom, no només perquè era el més fort,
sinó perquè aquests jocs sagrats se celebraven en honor dels déus.
Un any, el campió de la ciutat d'Atenes es va enfrontar en la lluita amb el
fill de Minos, rei de l'illa de Creta. El campió atenenc va perdre i els
atenencs, vexats, van assassinar el vencedor. Va ser un crim imperdonable.
El rei de Creta va declarar la guerra a Atenes, es va apoderar de la ciutat i
com a càstig, va ordenar que, cada any, durant trenta anys, set joves i set
noies d'Atenes fossin lliurats als cretencs per ser devorats pel Minotaure.
El Minotaure era un monstre meitat home meitat brau, que s'alimentava de carn
humana. Vivia a Creta, tancat al laberint. Els passadissos d'aquest palau eren
tan enrevessats i les habitacions tan nombroses que ningú no podia trobar-ne la
sortida. I aquell que hi penetrava no tenia cap esperança d'escapar del
monstre.
Els atenencs van quedar consternats per la idea d'haver de lliurar els seus
fills a una mort tan terrible. Però què podien fer? Quin campió, quin heroi
seria prou audaç per enfrontar-se al monstre? I fins i tot si aconseguia de
matar-lo, ni ell ni els altres tretze joves no sortirien del laberint i
moririen tots de gana i de set.
Enmig de la desolació general, va arribar Teseu.
Teseu era el fill d'Egeu, rei d'Atenes, però havia passat la joventut amb la
seva mare, en una ciutat del sud de Grècia. Era molt fort i molt hàbil
combatent i havia aprofitat el seu viatge cap a Atenes per desembarassar el
pais de molts bandits, que si l'un era dolent l'altre ho era més. Per exemple,
un d'aquests bandits va obligar els seus presoners a agenollar-se davant seu
per rentar-li els peus, després els va llançar al mar d'una puntada de peu. Per
això, com a càstig, Teseu el va llançar des de dalt de tot d'una muntanya.
Quan Teseu va arribar a Atenes, tot el poble li va agrair que hagués matat els
bandits, i el seu pare li va dir.
-Gràcies a tu els viatgers ja no tindran por de venir a casa nostra. Ets digne
d'ocupar la meva plaça després de la meva mort.
Acabaven de sortejar els nois i les noies que havien de ser lliurats al
Minotaure i els portaven cap al vaixell que els havia de dur cap a Creta. Quan
Teseu va sentir els crits de les mares a qui arrencaven el fill o la filla se'n
va compadir. Va decidir marxar amb ells i lluitar contra el Minotaure.
-Oh, déus, -va cridar el seu pare- el meu fill!. No tornaràs viu d'aquest
combat!. La sort no t'ha designat i tu no formes part de les víctimes. Per què
et sacrifiques voluntàriament?.
-Pare, tingueu confiança en mi -va respondre Teseu-. I perquè sigueu el primer
a conèixer la meva victòria, abans d'abandonar Creta canviaré la vela negra del
nostre vaixell per una vela blanca.
Quan Teseu i els joves atenencs destinats al Minotaure van desembarcar a Creta,
els habitants de l'illa s'arrengleraren per veure'ls passar. Entremig d'ells hi
havia Ariadna, la filla de Minos. Quan va veure Teseu, se'n va enamorar. Quan
va saber que era el fill del rei i que s'havia lliurat voluntàriament, va
admirar el seu coratge i va decidir ajudar-lo.
Sabia que era prou fort i valent per acostar-se al Minotaure, però també sabia
que mai no aconseguiria trobar la sortida del laberint. Llavors ella li va
donar un cabdell de fil i li va dir:
-Jo agafaré el fil per un cap, tu agafa l'altra punta i vés descabdellant a
mesura que vagis recorrent el laberint. Que la teva mà no deixi mai el fil!.
Per tornar amb mi, només hauràs de fer que seguir-lo.
Teseu va fer el que Ariadna li aconsellava i va avançar amb coratge a la
recerca del Minotaure, seguit d'un grup de joves. Ariadna sentia com el fil es
movia segons els moviments de Teseu i de sobte va sentir els bramuls
esgarrifosos del monstre. Dins la mà tremolosa d'Ariadna, el fil es movia cada
cop més, i després, de sobte, va quedar quiet.
Els crits del Minotaure s'havien acabat. Com s'havia d'interpretar aquell
silenci? Què havia passar? L'angoixa oprimia el cor d'Ariadna.
Vet aquí, però, que el fil es va tornar a moure; Ariadna va sentir
crits....eren crits de joia: el Minotaure era mort!
Els atenencs van sortir del laberint i Teseu va estrènyer Ariadna entre els
seus braços.
Els joves van cuitar a embarcar per tornar a Atenes i Ariadna se'n va anar amb
ells perquè volia casar-se amb Teseu.
Aviat, el vent va ser tan fort que Ariadna es va marejar. Teseu la va fer
baixar a l'illa de Naxos perquè descansés. Esgotada, es va adormir. La tempesta
es va calmar i els mariners van donar pressa a Teseu per marxar. Aquest va
donar l'ordre de sortida sense preocupar-se de fer pujar la jove a bord.
Quan ella es va despertar, va córrer cap a la platja, va cridar, es va lamentar,
però tot fou inútil: només els crits de les gavines li van respondre.
Desagraït, Teseu l'havia abandonada! Però els déus vetllaven per ella. Dionis
passava a prop de l'illa i va sentir les lamentacions d'Ariadna.
El déu del vi va cuitar a socórrer-la. La va consolar tan bé que ella va
oblidar les seves penes. A més a més, ell encara la va trobar més bonica,
angoixada com estava, i li va demanar que es casés amb ell.
Finalment, abandonada per un heroi, Ariadna es va casar amb un déu.
Joiós d'haver vençut el Minotaure, Teseu va oblidar la promesa que havia fet al
seu pare. Molt aviat, el vaixell va arribar a les envistes d'Atenes i la vela
negra onejava encara a dalt de tot del màstil. Teseu havia oblidat de
canviar-la.
Des de dalt de tot de l'Acròpolis, la ciutadella d'Atenes, Egeu guaitava la
tornada del seu fill. Quan va veure la vela negra, es va pensar que el
Minotaure havia devorat Teseu; desesperat, es va llançar a la mar des de dalt
d'una roca. Des d'aleshores, aquest mar porta el seu nom.
Teseu va ser aclamat per les famílies dels atenencs, però se sentia responsable
de la mort del seu pare. No va voler ser rei i es va estimar més instaurar la
República: des d'aleshores, els ciutadans es van reunir lliurement i van
decidir ells mateixos el govern de la ciutat. Teseu va ser el cap de l'exèrcit
i va viure encara moltes aventures. Després de la seva mort, els atenencs li
van construir una tomba magnifica i van decidir que tots els oprimits, pobres o
esclaus podrien refugiar-s'hi, en record d'aquell que tota la seva vida havia
combatut per protegir els éssers indefensos.
| Moment en que Teseu troba al minotaure en el centre del laberint |
Relació amb Els jocs de la Fam:
Explica la mitologia que, en pagament per la seva derrota a la guerra i per evitar la seva destrucció, Atenes havia d'enviar 14 tributs, set nois i set noies, a Creta, on serien llançats en el laberint i devorats pel Minotaure. En la tercera ocasió en què Atenes es disposava a enviar el seu tribut a la sorra del laberint del Minotaure, Teseu, el fill del rei, es va oferir voluntari. Teseu va vèncer al monstre amb una espasa màgica i va salvar als seus companys i al seu país de tribut tan afrontós; i en Els Jocs de la Fam va haver una guerra i enviaven a 24 tributs, 12 nois i, 12 noies a l'arena perquè lluitessin a mort; només podia haver un guanyador. Els tiraven dins d'una espècie de cupula perquè lluitessin.
Diego Villegas i Núria Torner
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada